<<< Aneu al capítol anterior: Pròleg
(Surten de l'escena i, seguidament, hi entra el Cor d'ancians tebans.)
Cor.- Oh dolç oracle de Zeus! Amb quin esperit has arribat des de Pitó, la rica en or, a la il·lustre Tebes? El meu ànim està tens per la por, tremolant d'espant, oh déu, a qui dirigim aguts crits, Delos, sanador! Per tu visc ple de por. Quina obligació de nou m'imposaràs, bé immediatament o després del transcurs dels anys? Digues-m'ho, oh filla de l'àuria Esperança, paraula immortal!
T'invoco a tu, la primera, filla de Zeus, immortal Atenea, i a la teva germana, Artemis, protectora del país, que s'asseu en gloriós tron al centre de l'àgora, i a Apol·lo, qui fletxa a distància. Ai! Feu-vos visibles per a mi, tots tres, com a preservadors de la mort.
Si ja anteriorment, en auxili d'una desgràcia patida per la ciutat, vau aconseguir fer fora del país l'ardor de la plaga, presenteu-vos també ara.
Ai de mi! Suporto dolors sense fi. Tot el meu poble està malalt i cap reflexió l'ajuda a defensar-se. Ni creixen els fruits de la noble terra, ni les dones resisteixen els queixosos dolors dels seus parts. I un darrere l'altre, com un ocell ràpid, pots veure que ens precipitem, amb més força que el foc irresistible, envers la costa del déu de les ombres.
La població mor en nombre incomptable. Els seus fills, abandonats, jeuen a terra, moribunds, sense obtenir cap compassió. Mentrestant, les mullers i, també, les canoses mares gemeguen arreu, a les grades dels temples, en actitud de suplicants, a causa de les seves tristes desgràcies. Ressona el pean i se sent, al mateix temps, un so de laments. En auxili d'aquests mals, oh dura filla de Zeus!, envia la teva ajuda, de rostre agraciat.
Concedeix que el destructor Ares, que ara sense la protecció dels escuts m'abrasa, sortint a la meva trobada amb grans crits, capgiri la seva carrera i fugi lluny dels confins de la pàtria, bé cap a l'immens llit d'Amfitrita, bé cap a la inhòspita agitació dels ports tracis. Doncs si la nit deixa alguna cosa pendent, per acabar-ho després arriba el dia. A aquest, oh tu, que reparteixes les forces dels abrasadors llampecs, oh Zeus pare!, destrueix-lo sota el teu raig.
Sobirà Liceu, voldria que les teves fletxes invencibles que parteixen de cordes trenades en or, es distribuïssin, col·locades davant, com a protectores i, també, les torxes flamejants d'Àrtemis amb què corre per les muntanyes de Lícia. Invoco el de la mitra d'or, el que dóna nom a aquesta regió, a Bac, el de color vermellós, el de l'evohé, company de les mènades, que s'acosti resplendent amb la seva refulgent torxa contra el déu odiós entre els déus!